CICLE SANT BOI TERRA DE BRUIXES
Dintre del Cicle Sant Boi terra de bruixes, aquest passat divendres dia 26 de maig va tenir lloc la xerrada sobre les trementinaires, una figura reivindicada des de fa uns anys, oblidada uns altres, esperades arreu de Catalunya durant molt de temps i avui en dia, signe d’identitat de la Vall de la Vansa.
Les trementinaires eren unes dones valentes, agosarades i diria que avançades a la seva època que per raons econòmiques abandonaven la vall durant mesos per anar a recórrer camins a peu carregades amb les seves herbes, bolets, ungüents i sobre tot trementina, vet aquí la raó d’on prové el seu nom per a portar remeis naturals allà on la medicina no arribava i si hi arribava, no hi era constantment present.
A part de conèixer el seu origen, com treballaven, que duien, quins camins recorrien, com era la seva vida diària, els assistents, pràcticament tot dones, van poder olorar les herbes que portaven, tocar la colofònia, olorar l’essència de trementina, posar-se a la pell ungüents tradicionals i com no, tocar de prop el preparat que elles anomenaven trementina i que tanta fama els hi va donar i els hi va permetre subsistir durant dècades.
Les dones sempre hem estat vinculades a les herbes, les seves propietats i aplicacions. En zones i èpoques on l’assistència mèdica pràcticament era inexistent, els preparats a base d’ingredients naturals eren imprescindibles.
No es té constància d’un ofici similar a cap més indret de Catalunya. A l’Aragó, al valle de Hecho (per Jaca) hi havia unes dones que anaven cap a Castella amb plantes.
Aquest ofici va sorgir com deia a la Vall de la Vansa, envoltada per la Serra del Cadí, a la comarca de l'Alt Urgell.
Eren dones de no gaires recursos que també podien fer de dides o anar a servir però majoritàriament les dones de la Vall feien de trementinaires. En èpoques que baixa activitat agrícola moltes es carregaven els farcells i en paraules d’elles mateixes “anaven pel món”.
Són una figura curiosa perquè no era habitual veure dones acompanyades de nenes o noietes que feien d’aprenentes caminant per camins i boscos per arribar a pobles i masies on tenien clients fidelitzats gràcies als beneficis dels seus remeis. Aquests recorreguts les portava a estar fora de casa un o dos cops l'any i podien ser fora des d’uns dies fins a quatre mesos desprès de Nadal. I llavors ens podem preguntar, i qui cuidava la casa i la mainada? Dons els marits i en ocasions els padrins, tal com anomenen als avis a la zona.
Els canvis socioeconòmics van provocar l’aparició d’aquest ofici i a la vegada, altres canvis socioeconòmics van provocar la seva desaparició.
A finals del s.XIX va créixer molt la població i els recursos continuaven ser escassos i van necessitar ingressos en moneda per fer front als nous impostos doncs fins llavors funcionava bastant l’intercanvi. Això va provocar que l’elaboració de remeis per casa es convertís en un ofici, un nou sistema de venda ambulant per pobles i masies.
El nom pel qual eren conegudes (trementinaire) ve de la resina de trementina, un remei especialment sol•licitat pels seus clients.
La Lina Sevillano. directora del museu de les trementinaires, ens diu que podríem dir que la trementina és sinònim de qualsevol resina però elles feien referencia a la resina del pi roig a la que afegien altres ingredients com ceres, greixos, olis, plantes. Preparaven un ungüent i ho aplicaven en forma de pegat sobre la zona afectada de la pell, amb efectes antiinflamatoris, contra el dolor, els cops, hematomes o esquinços i les torçades, per constipats, dolor, per les picades. Era bo també per a picades d’aranya o d’escurçó, per a les úlceres i grans infectats.
Però les trementinaires no disposaven d’alambí i el seus preparats de trementina eren elaborats a partir de pega grega i essència de trementina comprades a les drogueries i a les farmàcies respectivament. Hi afegien cera, oli d’oliva o llard d’animals.
No sabem realment quan es va iniciar l’ofici. No apareix en cap document o crònica de l’època. Si sabem que al 1898 en elaborar un cens veïnal, l’Antònia Pallarès, de Tuixent, va ser declarada absent en trobar-se a Girona venent trementina. Tenim pr tant, la primera trementinaira enregistrada.
I podem arribar fins la darrera, la Sofía Muntaner. Una dona menuda, primeta i eixerida que des de els 10 anys va començar a treballar amb la seva mare i l’avia i va exercir l’ofici fins als 74 anys al 1972. Ella i el seu marit, En Miguel Borrell, el gorratort van ser un dels 3 casos que coneixem en que la parella fa exercir l’ofici de forma conjunta. Va ser un dels homes que va acompanyar a la seva dona en el viatges. Va ser una parella poc habitual de trementinaires perquè la presencia del marit no era massa comú.
La trementina, l’oli d’avet, de ginebró, el té de roca, la corona de rei, el salsufragi, l’hisop, la milfulles, la tarongina, la sàlvia eren els productes més demandats.
Aquest és un breu recull i un reconeixement a tantes dones que durant més de 150 anys van “anar pel món” a portar salut.
Comentarios